15 d’abril de 2011

EL DRAC I LA DONZELLA

Quim Gestí
 Professor de Clàsiques.




Mikhalis Pierís va néixer a Eftagònia de Xipre, l'any 1952 i va estudiar a la universitat de Salònica primer, i després a la de Sidney. Actualment és professor de literatura neogrega a la universitat de Nicòsia i fundador i ànima del Laboratori teatral de la mateixa universitat. Actualment és considerat una personalitat rellevant dins del panorama cultural i poètic de l'illa, però també a Grècia. Kavafis, Kariotakis, Seferis o Kalvos, així com el cançoner popular, demòtic, són els punts de referència de la seva poesia, centrada en la imatge de la ciutat; els seus versos estan inspirats per les freqüents visites culturals a ciutats de tot el món, des de Sidney a Granada, passant per Venècia, Roma, o Hamburg. L'any 2010 va ser guardonat amb el Premi Nacional de les Lletres per part del ministeri de Cultura de Xipre. Recentment, el govern italià li ha atorgat el càrrec honorífic de Commendatore d'Itàlia a Xipre.


Ο Δράκος και η Κόρη
    (γράφτηκε κοιτάζοντας τον πίνακα «Angelica
    saved by Ruggiero» του Dominique Ingres)


Πάντα σκεφτόμουνα τον φοβισμένο δράκο.

Εκείνον που μας έλεγαν στα παραμύθια
πως κλέβει το νερό και τρώγει τις ωραίες
κόρες. Όμως ποτέ δεν είδα εικόνα με μέλη
ανθρώπου μες στα δόντια του. Αυτό που είδα
ήταν πάντα τον καημένο δράκο καρφωμένο
μ’ ένα μακρύ κοντάρι. Τ’ Άη Γιώργη ή άλλου στρατηλάτη.

Πάντα σκεφτόμουνα τον φοβισμένο δράκο.

Όμως σπαράζει η καρδιά μου σαν σκέφτομαι
τον δράκοντα που είναι ερωτευμένος.
Τέτοιο θεριό και να ’ν του πόθου αρρωστημένο.
Με επιχειρήσεις τολμηρές και ριψοκίνδυνες
με βάσανα και κόπους έχει κερδίσει την αγαπημένη
την έχει φέρει στο βασίλειό του λαμπρό στολίδι
της έρημης και σκοτεινής σπηλιάς του.

Τώρα είναι θαμπωμένος απ’ την ομορφιά της.
Ανίκανος για ό,τι άλλο δεν τρώει, δεν πίνει,
δεν κοιμάται. Την έχει απλώς γυμνή, δεμένη
μην του φύγει. Και κάθεται και την κοιτά
και ψάχνει τρόπους να της πει πώς πρέπει
να τον αγαπήσει. Πως δεν είναι θεριό,
δεν είναι δράκος. Είναι ο πιο ιδεώδης εραστής,
ένας ρομαντικός που αγάπησε με όλη την ψυχή του,
που αν δει την ομορφιά του θα γίνει για πάντα
ευτυχισμένη, παντοτινά ανέγγιχτη κι ωραία.

Αλλιώς, την περιμένει συμφορά κι αυτήν,
κι αυτόν προπάντων. Που θα ’ρθει ένας Ρουτζιέρο
να την ελευθερώσει τάχα. Απ’ το βασίλειό του,
του μύθου και του ονείρου, να την πάρει πίσω
στη φριχτή ζωή. Στου χρόνου τα δεσμά που φθείρει.

Στη μαύρη σκοτεινιά του απάνω κόσμου.




El drac i la donzella
(escrit davant del quadre de Dominique Ingres
«Angèlica salvada per Roger»)


Sempre pensava en el drac espantat.

Aquell que als contes ens deien
que roba l'aigua i devora les noies
boniques. Mai havia vist, però, una imatge amb membres
humans entre les dents. El que sempre he vist
és un pobre drac travessat
per una llarga llança. La de Sant Jordi o de qualsevol altre cavaller.

Tanmateix se m'esquinça el cor quan penso
en el drac enamorat.
Una bèstia així malalta de desig.
Amb accions perilloses i agosarades
amb penes i turments, ha aconseguit la seva estimada
l'ha portada al seu reialme, brillant joiell
de la seva cova erma i ombrívola.

Ara està enlluernat per la seva bellesa.
Incapaç de res, no menja, no beu,
no dorm. Simplement la té allí nua, lligada
que no escapi. I s'està davant seu i la mira
i cerca la manera de dir-li
com l'ha d'estimar. Que no és una bèstia,
que no és un drac. És l'amant ideal,
un romàntic que l'estima amb tota la seva ànima,
i si veu la seva bellesa esdevindrà feliç
per sempre, eternament intacta i bella.

Altrament, també a ella li espera la desgràcia
i sobretot a ell. Perquè vindrà un Roger
a alliberar-la. Del seu reialme,
del mite i del somni, per retornar-la
a la vida espantosa. Als lligams del temps que destrueix.

A la negra foscor del món superior

Traducció Quim Gestí

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada