EDITORIAL NÚM 10

Per Roger Hoyos. Director

Encetem amb aquest número 10 una nova etapa de la nostra revista. Aprofitem els recursos que ens ofereix internet i passem a l'edició digital. Fins ara fèiem una edició en paper i "penjàvem" al web del centre la seva imatge en document "pdf". De moment fem només un canvi de format, abandonem el paper i passem a una única versió a internet. Aquest canvi és possible, en part, perquè la pràctica totalitat de les famílies ja disposa d'ordinador i de connexió a internet amb banda ampla. Els avantatges són múltiples i van des dels mediambientals (reducció del consum de paper, de tinta i d'energia) als d'accessibilitat ja que la revista podrà ser consultada per totes les persones que ho desitgin de forma més ràpida i còmoda en qualsevol moment i des de qualsevol lloc amb connexió a internet i als d'interactivitat ja que ara, els/les lectors/es podran fer comentaris als articles.

En definitiva, arribem a més persones, a tot color, amb continguts multimèdia, amb interactivitat i estalviant recursos.

Estic segur que acollireu positivament aquesta novetat i us animo a tots/es (alumnat, personal del centre i famílies) a continuar participant en el nostre Biscuter.

Per llegir els articles, seleccioneu-los a l'ÍNDEX que apareix a la dreta.

PODRIES (poema de Joana Raspall)

Carme Puyuelo. Professora de l'Aula d'Acollida

(Alumnat participant: Zahira Aslam, Fernando Flores, Lououjun Guo, Gongfu Jin, Carmen Machio, Saray Rico, Jinpeng Zhan)


A l’optativa de segon de l’Aula d’acollida  hem  estat treballant amb els nois i noies de segon el poema “Podries” de  Joana Raspall. Hem llegit el poema, hem cercat les paraules que no coneixíem i hem parlat del seu significat . Després, i gràcies a l’ajuda de la Conxita (la nostra super assessora LIC), hem treballat el SLIDE que podeu veure tot seguit:

Els nois i noies han disfrutat molt i tots ens ho hem passat molt bé.  El més important de tot és que hem aprés moltes coses : presentacions amb SLIDE, copiar textos, posar música, cercar fotografies. . .


Aquest treball ha estat destacat al portal ESPURN@ que recull bones pràctiques de l'àmbit de l'acollida i les aules obertes.

RELACIONS CIBERNÈTIQUES

Mònica Rodríguez. 2n de Batxillerat

Actualment Internet està molt present en la nostra vida quotidiana.

A través dels xats i d’algunes webs podem estar en contacte amb qui nosaltres desitgem, crear perfils propis, conèixer gent nova, etc. A partir d’aquí sorgeixen diferents conflictes: primer de tot, la xarxa ens permet crear perfils amb la nostra informació personal, però aquest sistema no garanteix que la informació sigui verídica. Per tant, podem donar una imatge nostra que no s’adapti a la realitat, i a la vegada, ens pot passar el mateix però a la inversa, és a dir, podem conèixer algú que no és pas tal i com ens pensem, fet que pot ser realment perillós o, en menor grau, decebedor.

En aquest context, sorgeixen les relacions amoroses via Internet, que segons la meva opinió, normalment no són gens factibles. Pots tenir la sort de trobar una persona a la qual vegis com és realment, ja sigui perquè t’envia fotografies autèntiques o bé perquè veus la persona per web cam. S’han donat casos en què ha succeït això i a partir d’aquí han sorgit parelles quan s’han conegut personalment, però majoritàriament es donen casos en què una persona enganya a l’altra fent creure que és d’una manera,  que treballa en una determinada professió, oferint una imatge física falsa, etc.

La mentida pot allargar-se més o menys temps, pot crear sentiments d’una persona per una altra que no és realment com pensa, o bé pot no sorgir res, però en qualsevol cas, el desengany hi és present.

IF4 - LA NOVA REVISTA DE L'IES FÒRUM 2004

Roger Hoyos. Director

Al BISCUTER li ha sortit una col·lega.

Els nostres companys de l'IES Fòrum s'afegeixen aquest curs a la tasca editorial amb una nova revista escolar: la flamant if4 de tirada trimestral com la nostra. La coordinació de l'edició està a càrrec de la professora Verònica Santos.

Des d'aquestes planes els donem la benvinguda i els desitgem molts èxits i una llarga trajectòria per deixar constància de les activitats del centre i dels treballs de tota la comunitat educativa.

Salutacions if4!

UN ORGULLO QUE PIERDE EL NORTE

Álvaro Pérez Gómez. 2n de Batxillerat


Una vez realizado el referéndum sobre el destino de las tres chimeneas, parece que éstas seguirán en pie. Los votantes a favor del mantenimiento, defienden que se deberían conservar como “patrimonio industrial” y otros simplemente por simbolizar a la ciudad de Sant Adrià. Ante las dos afirmaciones de los votantes a favor, he de decir que mi posición es la contraria.

No me parece bien que las torres simbolicen a nuestro municipio, porque la única imagen que pueden dar es de degradación urbanística y ambiental, simbolizando el mal gusto en la estética industrial. Solo su tamaño ya demuestra la prepotencia de un capitalismo salvaje y sin escrúpulos, que no tiene en cuenta a los ciudadanos y sus intereses, sino únicamente los propios, el dinero y el poder, sin aportar ningún beneficio social.

Seguramente, muchos de los que han votado a favor tendrán en mente a sus familiares, que con su trabajo y su esfuerzo lograron levantar estas obras faraónicas. Pero han de pensar, que lo hicieron por un salario (a veces mínimo), para dar de comer a sus familias, y que seguramente, si les hubieran preguntado, hubieran preferido crear algo mejor.

¿Alguien ha pensado en la contaminación y sus repercusiones en la población de Sant Adrià, incluidos sus hijos y familiares, cuando ha votado a favor de las tres torres?

¿Realmente, a los votantes a favor no les duele la vista cuando ven semejante engendro?

Las tres torres y el espacio que ocupan, se convertirán en un vertedero de hierro y hormigón, que acabará  por simbolizar la ciudad de Sant Adrià, y que añadido al resto de industrias contaminantes del litoral marítimo ya nos señalan como una ciudad sin personalidad.

Creo, que un parque de homenaje a los trabajadores que levantaron esas tres torres serian el mejor símbolo que nos podría representar a todos los ciudadanos de Sant Adrià.

POSTALS DE NADAL

Carmen Andújar. Professora d'Educació Visual i Plàstica

Les guanyadores del concurs de postals de Nadal organitzat pel Departament d'Educació Visual i Plàstica d'enguany han estat:

• Mónica Pérez Rodríguez de 1r d'ESO

• Samara Cortés Rodríguez de 3r d'ESO

VIOLÈNCIA: TOLERÀNCIA ZERO

Lluís Martínez. Coordinador Pedagògic

LA VIOLÈNCIA NO ÉS UN COPORTAMENT INNAT.

ÉS UNA CONSTRUCCIÓ SOCIAL, UNA CONDUCTA APRESA QUE ES POT ARRIBAR A MODIFICAR

“A Viena, l’any 1993, l’ONU va reconèixer els drets de les dones com a drets humans i va declarar que la violència contra les dones era una violació dels drets humans. Es defineix com a violència contra les dones qualsevol acte que impliqui l’ús de la força o la coacció amb l’intent de promoure o perpetuar relacions de poder o de submissió entre homes i dones. A partir de la Conferència de Beijing de l’ONU del 1995, el fenomen de la violència de gènere ha estat reconegut internacionalment com a problema social i ha adquirit una definició clara en el context dels drets humans i de la igualtat entre homes i dones”(1).

Si el concepte de gènere es fa servir per identificar les diferències socials i culturals entre homes i dones, podríem reconèixer que la violència de gènere té el seu origen en aquelles pràctiques, tolerades socialment, que impliquen una agressivitat contra les dones. La violència contra les dones no és un comportament innat, sinó que està lligada a la cultura i a l’educació. Seria com creure que les diferències biològiques entre homes i dones s’entenguessin com a desigualtats. Si la diferència deixa de ser un valor, aleshores es converteix en una desigualtat entre dominadors i dominats, entre homes i dones.

La violència contra les dones no és un fenomen aïllat. La trobem en totes les classes socials i a totes les edats. La discriminació de les dones continua present en la mentalitat i l’estructura social: la trobem en l’àmbit familiar, en el laboral i el social. És tal la dificultat que tenim per reconèixer-la que se’ns ha tornar invisible.

La violència no és deguda només a trets patològics de determinades persones, sinó que és una forma cultural de definir les relacions entre les persones. La violència s’aprèn. La cultura és la que transmet els valors a través de l’educació, i l’educació és la que porta a molts individus a exercir la violència. La violència no seria possible si la cultura predominant en una societat estigués en contra d’aquesta violència.

En el marc de contribuir a l’educació de la cultura de la no-violència, en el nostre institut hem participat en la campanya VIOLÈNCIA: TOLERÀNCIA ZERO promoguda per diverses entitats del nostre municipi. Sota aquest lema hem volgut expressar el nostre profund rebuig de totes aquelles formes de violència que tenen la voluntat de causar dany a un altre, un dany no necessàriament físic. Violència és la voluntat d’obligar a algú mitjançant la força física, l’amenaça o la coacció a fer o suportar alguna cosa que va contra la seva voluntat o integritat personal, física o psicològica. Actualment la violència s’entén com un acte d’agressió a la dignitat i la llibertat individual.

La violència no és discrepància d’opinions, no és una discussió, un desacord... Sempre podem arreglar els conflictes a través del diàleg, el pacte o la negociació. La violència, contràriament, és una imposició contra la voluntat de l’altre.

Des de la convicció que la violència és una conducta apresa que es pot modificar, hem de crear espais comuns, en el dia a dia de la convivència, per a la prevenció d’un problema, la violència, que ens afecta a totes i a tots.

(1) ALBERDI, I; ROJAS MARCOS, A. Violencia: tolerancia zero. Barcelona, 2005

UNA TARDE DE CINE

Judith Martínez. 1r ESO


Cuando aquel día, exactamente, un viernes 13 decidimos ir al centro comercial (La Maquinista )toda la familia menos yo, tenía ganas de ir, porque aquella horrorosa  tarde era  el día en que mi hermana escogía la película que teníamos que ver. La última vez fue el día en que la eligió mi madre y sin duda no me gustó nada. Al llegar había grandes colas de gente para entrar al cine, a los 15.00 minutos a mi hermana se le escucho decir:

 - Cuatro entradas para “Ágora” por favor –dijo alegremente-
-tome ,son 28,30 euros-alertó la trabajadora –exactos,gracias.

Cuando faltaban 10:00 minutos para que empezara la película , yo efectivamente tenía ganas de ir al lavabo, y no era por necesidad sino por no ver empezar la película. Cuando mi familia entró a la sala, yo fui a la sala de recreativos. Nada más tenía un euro y no lo podía desaprovechar,  al observar todas las magníficas y fabulosas máquinas se oyó a un individuo decirme:

-¿ Estas sola niña? – exclamó aquel hombre con voz ronca.
-¡ Sí ! –contesté sin temor ninguno.
-¿ Te quieres venir conmigo, guapa?- insistió varias veces.
-No, no quiero déjame señor !- contesté ya asustada.

Aquel hombre me cogió del brazo bruscamente y sin soltarme me desplazó varios metros.

¡Déjame, déjame!-insistí con miedo.
¡Tu te vendras conmigo!- declaró el individuo con codicia.

Como pude le pegué una patada y corriendo me dirigi hasta el cine. Aquel corría detrás de mi y yo me puse muy nerviosa, pasando entre las piernas de la gente, le di  la entrada a la trabajadora y entré a la sala. Cuando vi a mi familia me acerqué y me senté junto a ellos.

-¿ Cómo has tardado tanto?- me dijo mi madre.
-Porque en el lavabo había mucha gente- Exclamé mintiendo.

Al acabar la peli yo y mi familia nos dirigimos a casa y nunca  más vimos a ese individuo.

ZLATAN IBRAHIMOVIC

Anna García. 3r ESO

En Zlatan és un noi amb una cara alegre, amb el somriure dibuixat que fa que les galtes se li marquin. De pell morena i cabells llargs, que al final se li ondulen, de color castany. Els ulls foscos i petits es riuen sota les gruixudes celles. El nas, gran, ample i de lloro ocupa part de la cara igual que la gran boca amb un somriure d’orella a orella. Dins la boca es troben les dents com perles i arrenglerades. Orelles grans i coll ample i llarg seguirà el recorregut a un home alt i musculós, però prim.

LA SAGRADA FAMILIA DEL BESÒS

Mónica Rodríguez Pérez 2n de Batxillerat

El futuro de las tres torres de Sant Adrià de Besós, también conocidas como La Sagrada Familia del Besòs,  ha reabierto un debate entre los partidarios y los detractores de las torres, que con más de 200 metros de altura, son un referente visual de esta ciudad.

En mi opinión, creo que deberían conservarse, ya que además de ser un símbolo distintivo de Sant Adrià, pienso que más vale “malo conocido que bueno por conocer”, y con esto quiero decir que ya sabemos lo que éstas comportan y el uso que se les puede dar, pero no sabemos cómo afectaría la construcción de viviendas de protección oficial situadas en primera línea de mar, propuesta que apoya la compañía eléctrica de Fecsa-Endesa, partidaria de la demolición de estas torres y de aprovechar con este fin los 80.000 metros cuadrados de superficie. En este caso, es innegable que el coste de su derribo no justifica el espacio que se gana, porque ya disponemos actualmente de ese espacio, lo único que se ha de buscar es un uso racional para el mismo.

Por otro lado, el alcalde Jesús María Canga es partidario de conservar las tres chimeneas como patrimonio industrial del municipio, siempre y cuando su mantenimiento no represente ningún coste al Consistorio. También el director-gerente de esta agencia urbanística, Juan Carlos Montiel, apoya su conservación, porque «tienen muchas posibilidades de transformación» y porque es un patrimonio industrial «singular» y «diferenciador» de la ciudad. Montiel asegura que la estructura de las torres se encuentra en perfecto estado y permite hacer lo que se quiera en su interior después de sacar la maquinaria de la central térmica. Se trata de un espacio de 90 metros de altura por 600 metros cuadrados por planta.

Entre los posibles usos de este recinto industrial, propuestos por Barcelona Regional, destaca el proyecto de convertirlo en un gran centro de arte similar a la «Tate Modern» de Londres, uno de los museos más importantes del mundo situado en una antigua fábrica, o bien, en un hotel de lujo más alto que el “Arts” de la Villa Olímpica, ya que las chimeneas alcanzan los 190 metros de altura.

En los 60.000 metros cuadrados también se podrían construir pisos, oficinas, escuelas, polideportivo con piscinas, etc. Así, Roger Hoyos, director del centro Manuel Vázquez Montalbán y miembro de la plataforma ciudadana para la conservación de las tres chimeneas, afirma que quieren que se conserven no sólo por estética, sino para que reviertan en beneficio de la gente, con usos sociales y culturales.

Así pues, no me siento orgullosa de la función que cumplían con anterioridad, pero conociendo el uso social y cultural que se les podría atribuir, me posiciono totalmente a favor, ya que además de ser un icono visual característico de esta ciudad, las tres torres nos ofrecen la posibilidad de orientarnos desde un punto de vista relativamente lejano, y éste se convierte en otro punto más a favor de su conservación.

UNA EXPERIENCIA INOLVIDABLE

Mònica Pérez Rodríguez  1ESO

Era el último día antes de las vacaciones de Navidad, así que decidí ir al Ikea a comprar algunos adornos para el abeto.  Encontré unas preciosas bolas plateadas y unas cintas de colores. Mientras me dirigía hacia la salida me llamó la atención un elegante armario de madera de pino de grandes dimensiones. Me paré a observarlo detenidamente y en ese momento escuché que por el altavoz anunciaban:

-    Señores clientes, el centro cerrará sus puertas en quince minutos, gracias.

Me metí dentro del armario para poder alcanzar mi chaqueta de piel que había dejado colgada en una percha. Antes de poder salir, la puerta del mueble se cerró. Intente abrirla, pero era inútil. Sin pensarlo dos veces empecé a gritar y a dar patadas a la puerta desesperadamente. Unos minutos más tarde me rendí y me senté en el suelo. La poca fuerza que me quedaba la emplee en una última patada con rabia. La puerta se abrió lentamente y una sonrisa de oreja a oreja cubrió todo mi rostro. Salí del armario y observé que prácticamente todo el edificio estaba oscuro. Cogí una linterna que encontré en una estantería y me dirigí en busca de la salida. La encontré, pero unas persianas de hierro cubrían todas las puertas automáticas, así que con el móvil llamé a mi esposa:

-    Hola cariño – le saludé.
-    Hola ¿Cómo va todo? –
-    Genial, solo me he quedado encerrado en el Ikea, nada de gran importancia- le respondí con sarcasmo.
-    ¿Cómo? –
-    ¿Tranquilízate, vale? Mañana vuelvo a casa. ¡adiós, te quiero!

Colgué rápido antes de tener que responder a más preguntas y me dirigí hacía la cafetería que se encontraba en la segunda planta. Cogí un zumo de la nevera y un bocadillo del mostrador. Con mucho apetito me lo acabé todo en un abrir y cerrar de ojos. Para tranquilizarme un poco fui a investigar por aquel gran edificio. Siendo ya casi las once de la noche, el sueño me invadía. Bajé a la primera planta donde se encontraban las camas. Podía elegir entre decenas  y al final me decidí por la más cara y la más elegante. Empezaba a sentirme como un rico, el Ikea era como una gigantesca mansión toda para mí solo.  Me di cuenta en la situación en que me encontraba, así que dejé atrás el sueño y empecé a saltar por las camas. Media hora después me estire en la cama y , un segundo más tarde me dormí.

Al día siguiente el ruido de los altavoces me despertó:

-    Les rogamos por favor a todos nuestros clientes, no fumen dentro de todo el recinto, gracias.

Bajé rápido de la cama y me escondí dentro del armario más cercano. Abrí un poco la puerta y observé una niña pequeña que andaba por allí. Me peiné un poco con las manos y salí. Vi como la niña me miraba sorprendida. Subí al segundo piso y me dirigí al mostrador de la cafetería. Pedí un café y un bocadillo de mortadela. Saqué de mi bolsillo trasero la cartera y le pagué la cantidad exacta al camarero. Salí del Ikea y cogí mi coche para volver a mi hogar. Preparé mi cara de ángel y entre en casa. Mi mujer y mis dos hijos vinieron rápidamente a abrazarme. Les conté todo lo sucedido y por la tarde volvimos a ir al Ikea. Nos escondimos en uno de los armarios y unos minutos más tarde escuchamos:

-    Ikea cerrará sus puertas en unos instantes, gracias.

LA TEORIA DE "LA CRISI NINJA"

Jonathan Saura. 2n de Batxillerat

Per explicar d’una manera senzilla i col·loquial l’origen de la crisi que afecta a tot el planeta, existeix una teoria anomenada Teoria de la crisi ninja, l’autor de la qual és l’il·lustre escriptor i professor Leopoldo Abadía.

Començant pel principi, NINJA són les sigles de “No Income” (sense ingressos), “No Job” (sense treball) i “No Assets” (sense propietats), i fan referència a totes aquelles persones que compleixen aquestes tres condicions. Aquesta teoria va tenir el seu origen als Estats Units, on van baixar molt els interessos dels bancs, que necessitaven fer negoci, i van haver de cercar persones a les quals concedir hipoteques. Aquestes persones són els anomenats ninjes.

Els bancs concedeixen crèdits hipotecaris als ninjes, superiors als que aquests necessiten per comprar habitatges, pujant-los una mica els interessos. Això ho fan confiant que el mercat immobiliari continuarà pujant, i per tant, quan els ninjes no puguin pagar l’habitatge, recuperar-lo i vendre’l més car del que era abans de vendre’l al ninja.

Un cop s’acaba el capital guanyat amb aquests moviments, els bancs han d’anar a cercar-ne més negociant amb bancs d’arreu del món, i els vénen les hipoteques més miserables en  paquets econòmics; porqueria que els bancs internacionals reben de bon grat sota el nom de Mortgage Backed Securities (MBS). En aquest joc, hi ha dos bancs americans en especial,  Freddie Mac i Fanny May, els quals han estat escampant porqueria arreu del món per valor d’ aproximadament 5’3 milions de dòlars, originant així la creixent crisi que s’establí a partir del 2008 per tot el món.

LA IMPORTÀNCIA DE L’EDUCACIÓ NO FORMAL

Joan Morte i Villoro. Monitor d'estudi assistit i d'informàtica per a adults

Catalunya ha estat – i és – un país amb un important teixit associatiu. Des de sempre, les majors ambicions col·lectives s’han promocionat i realitzat des d’una àmplia base social molt consensuada. Més enllà d’ideologies polítiques o diversitat cultural, i malgrat les moltes dificultat que tenim per denunciar certs aspectes de la nostra quotidianitat (només cal veure el maltractament continu dels usuaris de RENFE i la poca denúncia social que hem manifestat), Catalunya sempre ha sabut associar-se. I un clar exemple en són les entitats de lleure infantil i juvenil.

A través d’una educació no formal – laica o religiosa, però amb uns valors comuns -, moltes han sigut les generacions que han tingut la sort de poder créixer amb aquest tipus d’ensenyament que ens diferencia dels altres països del món. Realment és un model a exportar, però abans s’ha d’implantar com cal en el nostre territori. Els resultats són més que satisfactoris, i no presenten signes de cansament; ans al contrari, tot allò que es transmet sembla que està en alça.

Des de fa molts anys, el sistema d’educació formal sembla no trobar un model que unifiqui les diferents opinions, visions, ideologies, etc. Som molts els joves que patim aquesta conseqüència, sens dubte, un dels grans mals d’aquestes futures generacions. Són molts els que es qüestionen si els valors de l’antiga educació no s’estan perdent, i tal vegada és cert. Però...i si l’actual generació d’adolescents i joves no encaixen en aquest model? Pensem en la possibilitat d’encabir el sistema d’educació no formal en el formal. Són diverses les “maneres” que hi poden encaixar. Aprofitem el que ja tenim, no busquem a fora el que no sabrem adaptar, no imposem hàbits que no són propis de la nostra cultura. Som com som, i per això ho hem d’aprofitar.

VICTÒRIA DE L’IES MVM A LA COPA CATALUNYA DE VELA ESCOLAR

Enric Cardelo (1r Batxillerat)



L’esforç de l’equip de Vela de l’IES MVM premiat amb el triomf

Els alumnes del curs 4rt A, Juana Mari Padilla, Sergio Belmonte i Jose Maqueda, i l’alumne de 1r de Batxillerat, Enric Cardelo, vam ser convidats a l’esdeveniment de la I Copa Catalunya de Vela Escolar.

Aquesta victòria va ser possible als coneixements bàsics de vela que vam poder aprendre en el crèdit de Síntesi de 1r d’ESO que vam fer a l’ institut. Com ja sabeu aquests crèdits els vam fer amb la Núria Riera (Prof. d’educació física) i ens van servir d’ajuda, a més de les ganes que vam posar per obtenir la victòria.

Aquesta Copa es divideix en dues categories: la categoria A, per a tripulacions experimentades i sense monitor, i la categoria B, per a iniciats en la vela i amb supervisor. Vam participar a la categoria B en la que hi havia un supervisor en cada vaixell que ens indicava com es navegava amb un Raquero, la classe d’embarcació amb la que vam competir. Vam guanyar per una diferencia de temps i de punts considerables. La regata consisteix en dues “mangues”  -que són dues carreres o voltes en un circuït tancat. A la primera “manga”,  vam quedar segons darrere dels de l’IES l’Antina de Torredembarra, i la segona volta, en sentit contrari a la primera, vam quedar primers amb molta distancia dels de Torredembarra, i així vam aconseguir el triomf. Vam aprendre una mica més sobre vaixells, competicions marines i navegació. Més tard ens van convidar a l’entrega de premis que es va fer al saló nàutic de Barcelona.

Tots els components de l’equip vam sortir molt satisfets d’aquesta competició, no només per ser guanyadors, si no perquè vam sentir que allò que vam practicar uns dies de classe ens han ajudat a tenir una experiència, que potser no podrem repetir, però que si que sempre podrem explicar als que venen darrere que es poden aconseguir coses importants, que en un moment només van semblar un joc i una estona d’entreteniment, i ara ens han servit per assolir una cosa de la que ens sentim orgullosos i que  també ha donat un reconeixement al treball que es fa a l’IES.

BENVOLGUT SENYOR FERRAN ADRIÀ

Dulce Illescas Rodríguez 3r ESO

Barcelona, 25 setembre 2009

Benvolgut, senyor Ferran Adrià

Li escric aquesta carta per agrair-li un bonic gest que va tenir amb mi, i que segurament no  recorda.

Deixi’m que em presenti, el meu nom és Dulce, tinc 15 anys i com aquestes dades segurament no li diuen res, li diré que sóc la filla d’un taxista de Barcelona, que el va agafar a plaça Espanya i el va portar al mercat de la  Boqueria.

El meu pare quan el va reconèixer li va demanar un autògraf dedicat a mi i vostè molt amablement l’hi va donar.

El meu desig seria conèixer-lo en persona i el meu somni seria poder arribar a treballar al seu restaurant Bulli que és considerat el millor restaurant del món.

He de dir-li que el que més ens va sorprendre al meu pare i a mi quan m’ho va explicar tot, va ser la senzillesa en el tracte que té vostè, sent com és una persona tan important i amb tant de prestigi. El meu pare va destacar molt i amb gran admiració la seva simpatia i proximitat amb una persona desconeguda. Això em va fer desitjar encara més treballar algun dia al seu costat.

Amb tot el meu agraïment,

Dulce Illescas Rodríguez

PD: Sé que fins que pugui complir el meu somni em queden molts anys per endavant, però mai no em rendiré .

LA CONFERÈNCIA DE COPENHAGEN

Álvaro Pérez Gómez. 2n Batxillerat

Aprofitant l’esdeveniment tan important que s’aproxima (conferència sobre el canvi climàtic), que tindrà lloc a a la ciutat de Copenhagen, s’hauria de promoure la informació sobre la qual tractarà aquesta conferència i la necessitat d’informar de la importància que presenta el canvi climàtic de cara al futur.

La intenció de la conferència és la de conscienciar els ciutadans de tot el món i recordar-los que el canvi climàtic i la desertització interactuen en diversos nivells i que són dues manifestacions d'un problema veritablement amenaçant.

Les emissions de gasos d'efecte hivernacle provocades per l'home estan fent que augmenti la temperatura del planeta. Per exemple, a les terres àrides hi haurà canvis de les condicions meteorològiques, les quals provocaran la desertització, la sequera i la inseguretat alimentícia.

L'escalfament global generarà un augment en la incidència de fenòmens meteorològics extrems, com les sequeres i les pluges intenses, cosa que tindrà greus conseqüències en els sòls que de per si ja estan dèbils.

SI JO FOS EN ROBBIE

Anna García 3r ESO

Si jo fos en Robbie(1) hauria pensat...

Avui ha estat un dels millors dies amb la Glòria, crec que hauria estat el millor si no fos per aquest final.

Estava jugant a fet i amagar amb la Glòria, vaig amagar-me darrere l’arbre més gran i després vaig començar a córrer creient que ella no em veuria però les meves cames metàl·liques sempre em delaten. Sempre perdia jugant contra la Glòria i per una vegada volia guanyar, però ella és molt llesta i es va adonar. No sé perdre, ho reconec però tampoc m’agrada que em diguin trampós per això em vaig enfadar, em vaig asseure i no vaig parar de queixar-me fins que la Glòria em va abraçar dolçament va demanar-me que la portés a collibè. M’agrada ser una nau voladora, una nau voladora platejada, m’agrada ser la nau que porta a la Glòria i que em llegeixi i m’expliqui històries. Quan vam arribar a la verda herba vaig demanar-li que m’expliqués un conte. Em fixava més en la seva dolça veu que no en la Ventafocs i les seves cruels germanastres. Sentia la veu de la mare que cridava, em vaig donar molta pressa per portar-la, la mare em fa por, té mal caràcter i no m’acaba de tractar massa bé. Entre protestes de la Glòria la mare m’ordenà anar a l’habitació. L’única cosa que recordo és veure des de la meva habitació el pare i la Glòria anar-se’n. Ara em trobo aquí, en un lloc fosc, amb robots una mica desgastats, veig dos homes, però la seva cara ja m’indica que no volen fer-se amics meus. Adéu Glòria, espero que et vagi bé i no pensis que t’he abandonat.

(1) Protagonista d'un dels relats d'Isaac Asimov

2009 ANY INTERNACIONAL DE L'ASTRONOMIA

L'alumnat d'Educació Visual i Plàstica de 3r d'ESO ha fet treballs amb motiu de la celebració de l'any internacional de l'astronomia 2009.

Cliqueu la imatge per veure'n més.

Biscuter 10 desembre 09 (cartells any internacional astronomia)

FEM MACEDÒNIA A L'AULA D'ACOLLIDA

Luming Li, Marcos Taborda i Nicolás Llanes. Aula d'Acollida.

El mes de novembre uns quants alumnes de 1r i 4t d’ ESO de l’aula d’Acollida, van fer una macedònia.
Primer van rentar  les fruites, els gots i els plats al lavabo, després les van tallar .

Una alumna tallava un meló i els altres tallaven  la poma, el préssec, el plàtans i feien  suc de taronja amb un expremedor.
Quan van acabar van  posar les fruites als plats.

Després una professora  va preguntar a una noia què estava tallant, però ella  no  sabia com dir-ho, al final ho va dir bé.

Ho van menjar i era bo.

Quan van acabar van tornar a anar al lavabo a rentar els plats i els gots i van recollir la taula.

FIND-O-MATIC: EN QUÈ CONSITEIX?

Álvaro Pérez Gómez. 2n Batxillerat

Mai ha arribat tard a algun lloc a causa de la pèrdua de les claus del cotxe?

Ha tingut problemes al no dur la seva documentació per no trobar la cartera a casa?

A tots ens ha tocat posar la casa potes enlaire, per després no trobar el que buscàvem.

Com podem solucionar aquestes situacions desagradables amb la pèrdua d'objectes al nostre habitatge?

La idea consisteix en la instal·lació d'un sistema domòtic, mitjançant el qual, enviant senyals per tota la casa, es poden localitzar objectes, prèviament marcats amb un circuit integrat adhesiu de la mida d'un cap d'agulla, que respon a aquests senyals emesos, i els quals es mostraran en un plànol 3D a la pantalla del sistema domòtic de l'habitatge. Els objectes són fàcilment programables anotant cada adhesiu amb el nom del respectiu objecte.

Aquesta proposta ha estat guardonada amb el 1r premi en la modalitat d’innovació del 3er Concurs d’Idees de Negoci a les Escoles. Vegeu la notícia a la publicació Àrea Besòs.

L'ANY A 4t A

José Manuel Maqueda Soler 4t A ESO

Com diuen els professors és una oportunitat, però no per fer  batxillerat sinó per fer cicles formatius.

A mi m’agrada molt, però no perquè hi hagi menys deures, que n’hi ha bastants, sinó perquè t’ofereixen un any de pràctiques perquè et facis a la idea de què vols treballar i si estàs segur d’allò que vols.

Jo sí que n’estic segur. M’agrada molt fer mecànica ja que els mecànics em deixen treballar i tocar alguns cotxes, treure-li les rodes, alguna molla del cotxe i d’altres coses. És molt entretingut i només estàs a l’empresa dos dies a la setmana. Les assignatures són les mateixes, però amb l’única  diferència que nosaltres estem fent projectes cada setmana .

Tot i que penseu que en aquest curs et regalen el títol és tot mentida. Són molt exigents ja que et demanen un comportament molt  responsable i el dossier que lliures al professorat ha d’ estar del tot complert sense cap mena d’ errada, però  tot i això  els professors que et fan classe són bons, és a dir, s’expliquen molt bé a l’hora de demanar-nos alguna cosa  molt complicada i al final ho entens. Així és com jo ho veig.

UNA IMATGE VAL MÉS QUE MIL PARAULES?

Daniel García Fuentes. 2n de Batxillerat

Els gestos i els signes, són un mètode de comunicació molt emprat en les situacions quotidianes com ara, una conversa o fins i tot quan anem a agafar un taxi. Aquest tipus de comunicació com qualsevol altre, pot donar lloc a la confusió o a una mala interpretació del missatge per part del receptor. Aquests malentesos, es poden donar en qualsevol lloc i amb qualsevol persona. Per exemple, a mi m’ha passat que anava pel carrer parlant amb els amics i he imitat un gest que m’havia fet un conductor d’autobusos (ell estava enfadat perquè li havia cridat l’atenció, ja que estava envaint el carril bici) i justament en aquell moment, el conductor d’un cotxe que passava pel costat, s’ha pensat que aquell gest li ho feia a ell, i tot enfadat, ha parat el cotxe i ens ha cridat.

En aquest cas, per molt que jo m’hagi justificat argumentant que aquells gestos eren producte d’un relat dirigit als meus amics i que per res del món aquell gest era dirigit cap a ell, la informació que li havia proporcionat la imatge a aquell home va ser molt més forta, molt més important, que els milers d’arguments que li pogués donar jo.

Aquest n’és tan sol un dels molts malentesos que poden donar-se amb els signes o gestos. D’altra banda, no hem de confondre aquest mètode de comunicació amb un llenguatge especialitzat com és el llenguatge dels signes per a les persones amb sordmudesa. Aquest llenguatge, es caracteritza per la no utilització de paraules en l’expressió. Aquesta comunicació es basa en un registre de signes, cada un amb un significat diferent, que permet la comunicació d’aquestes persones que pateixen la sordmudesa.

A més dels signes o del gestos, existeixen molts mètodes de comunicació com ara, l’art. L’art és una forma de comunicació que, a través de la música, la pintura, l’escultura, etc..., permet transmetre algun valor o significat d’alguna cosa a la persona que l’observa o el percep. Les imatges també permeten la transmissió d’algun significat, intencionat, per part de l’autor.

Aquestes imatges, moltes vegades, són producte de les nostres vivències, és a dir, són imatges que generem nosaltres a través dels sentits i que nosaltres interpretem. Haureu sentit moltes vegades l’expressió de “Una imatge val més que mil paraules”, aquesta expressió vol recolzar la tesi que diu que qualsevol fet que nosaltres veiem, serà cert, encara que es pugui mal  interpretar. Per exemple, si tu vas pel carrer i veus a ta mare llençant la brossa al contenidor, és totalment innegable que ella ho està fent, per molts arguments que ella et doni en contra d’aquest fet.

MANIFEST: 25 NOVEMBRE: DIADA INTERNACIONAL CONTRA LA VIOLÈNCIA MASCLISTA

Manifest llegit per alumnat del centre el dia 25 de novembre a la sala d'actes.

• Cada cinc dies mor una dona a Espanya assassinada per la seva parella o ex parella.
  
• Uns dos milions de dones són esporàdicament o contínuament víctimes de la violència de gènere.
• Un 12% de dones, entre 18 i 29 anys, i un 14,5%, entre 30-44 anys, pateixen maltractament .
• Durant l’any 2008 van morir a l’Estat espanyol un total de 76 dones. Fins el mes de setembre de 2009 han estat assassinades 43 dones.
• La violència masclista és la primera causa de mort entre dones de 15 a 44 anys. Una de cada tres dones ha patit maltractament o algun tipus d’abús.

Malgrat els avenços obtinguts en la igualtat de drets, continuen la discriminació i el desequilibri en les relacions entre dones i homes. Les dones continuen patint molts tipus de violència: la violència econòmica, psicològica, social... Però hi ha, a més a més, una violència específica contra les dones i que s’ha emprat com a instrument per mantenir la discriminació, la desigualtat, les relacions jeràrquiques i el poder dels homes sobre les dones: la violència de gènere, la violència masclista.

Amnistia Internacional assenyala que al món, una de cada tres dones pateix abusos al llarg de la seva vida i que el 70% de les dones assassinades ho són a mans de les seves parelles o ex parelles . No només hi ha maltractaments dins l’àmbit familiar, sinó també al treball i a la societat: mutilacions sexuals, avortaments selectius per raó de sexe, maltractaments psicològics i els assetjaments sexuals, entre d’altres tipus de violència. Davant d’aquesta colpidora situació només hi cap la denúncia, el rebuig i l’acció.

Volem que tothom en tingui consciència:

•  Denunciant els prejudicis i els estereotips culturals que sustenten la violència vers les dones

•  Posant de manifest la necessitat de mesures de prevenció educatives i socials que aturin aquesta violència.

•  Mostrant la nostra posició ferma sempre a favor de les víctimes i en contra dels maltractadors.

•  Potenciant la denúncia dels casos de maltractaments que són a prop nostre, ajudant a trencar el silenci.

VIOLÈNCIA: TOLERÀNCIA ZERO ALS MALTRACTAMENTS

Cliqueu la imatge per veure'n més:

Biscuter 10 desembre 09 (cartells violència de gènere)

INTIMIDACIÓ ENTRE ADOLESCENTS

Edgar Olmo. 2n de Batxillerat

Avui en dia la violència a les escoles és un problema molt propagat per tot el país, doncs cada cop amb molta més freqüència trobem casos de nois i noies que sofreixen atacs verbals i físics per part dels seus companys.

Aquesta violència entre alumnes s’anomena “bullying”, i sempre sol començar amb simples amenaces cap a aquests companys, intimidacions, insults i que mica en mica es tornen més violents i arriben a convertir-se en actes de violència, com maltractament físic en baralles, robatoris...

En la majoria de casos les víctimes d’aquest delicte, són nois normals, que sense cap raó, els seus companys els agafen mania o simplement són triats a l’atzar. Les víctimes no solen denunciar-ho a les autoritats, ni als pares, ni als professors, i només intenten escapar al seu calvari diari amb excuses per no anar a l’escola, fins al punt  d’inventar-se malalties.

El respecte a un company es perd en el primer moment que se l’insulta, o se l’amenaça, per poca cosa que sembli, perquè en molts casos, si es permeten aquests primers símptomes de “bullying”, aquesta conducta creix i passa cada cop a actes més violents, per això es molt important que es denunciï des d’un principi qualsevol símptoma de “bullying”, des del més petit insult a qualsevol tipus d’amenaça que pugui ser més seriosa.

S’han de trobar remeis per aturar aquest problema que cada cop amb mes incidència, té lloc a les escoles, i que sempre s’ha de denunciar des d’un principi.

UN TRIMESTRE A BORD D'UN VAIXELL

Sara Gadella Reyes 4t ESO

La veritat, és que aquesta experiència ha estat única. Podem dir, que hem tingut molta sort de poder realitzar aquesta activitat, ja que altres col·legis, no han pogut realitzar-la. Crec que el mar, es pot observar molt millor des de dintre, l'olor i tot la resta, és totalment diferent a allò que nosaltres  estem acostumats a veure i a sentir. Una de les coses que he après, té relació  amb totes les accions que fem, que vulguem o no, repercuteixen  en el mar (contaminació en general i pesca no adequada). Una altra de les coses que més m'ha impressionat, ha estat el poder veure  l'aigua tan tèrbola , és una cosa impressionant; no sabia que el mar podia arribar a tenir tants  colors i que amb un simple aparell, es pugui saber el color que té l'aigua i  l’estat en què està.

Personalment penso, que aquesta activitat hauria de durar tot un curs, per a poder aprendre moltes coses més, i també, poder gaudir-ne.