Tenia sis anys quan la meva mare va viatjar a Espanya. Mai m’havia separat d’ella. Encara recordo les seves paraules mentre estàvem a l’aeroport: “Pórtate bien y cuida de tus hermanitos”. Aquell mateix dia em va regalar una polsera.
Vaig haver d’anar a viure amb la meva tieta. Era jove i no tenia fills, no la coneixia bé, però em vaig acostumar a la seva forma de vida i em va ensenyar moltes coses. Després, el meu pare també va marxar a Espanya i em vaig sentir molt sola.
Quan tenia 9 anys em van dir que havia de viure amb la meva àvia. La coneixia poc, havíem parlat per telèfon. Em vaig acomiadar de la meva tieta, tot i que jo volia estar amb ella, ja que era com la meva germana gran.
Vaig arribar al poble de la meva mare, on tots coneixien l’àvia i la mare, i de seguida tots em van conèixer també a mi. Un altre cop em vaig tornar a sentir com la primera vegada que vaig arribar a casa de la meva tia.
Més tard, els meus germans van viatjar a Madrid i tornava a estar sense ningú tanmateix, a l’any següent la que viatjava era jo. Recordo que a l’aeroport estava tota la família: els meus pares, els meus germans i jo, però em sentia trista perquè no volia separar-me de la meva àvia, ni de la gent del poble que estimava.
No oblidaré mai totes les persones que em van cuidar quan la meva mare no hi era. Són com els meus pares de la infantesa. Amb la meva àvia he viscut moments bons i dolents i, per a mi, no és només la mare de la meva mare, també és la que em va ajudar a no estar trista quan tota la meva família havia viatjat a Espanya.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada