HIMMEL

Anna Garcia Viñas
3r ESO

Treball de Sant Jordi

Vaig baixar de l’avió tota contenta, per fi havia arribat al Marroc.

Només faltava esperar el taxi que em portaria A Meknes on habitava el meu cosí Jordi. L’aeroport era bastant gran, hi havia molta gent i era fàcil desorientar-se. No disposava de massa temps havia pensat visitar Meknes i les poblacions properes però només tenia quatre dies. Hi havia un cartell minúscul on posava ‘sortida’. Mentre intentava caminar en línia recta i sense desviar-me vaig arribar a una porta giratòria on s’indicava la sortida, encara que no se'n veia a ningú més enllà d'ella. Vaig decidir passar i després de creuar-la em vaig trobar en un passadís blanc i buit, la llum em cegava i podria veure’m reflectida al terra. “Aquí no hi ha ningú, potser m’he equivocat”. Quan vaig donar-me la volta no hi havia cap porta giratòria, tot era blanc com la paret, al meu voltant no es podia percebre res.

Espantada, vaig percebre una llum natural, com si hi hagués la sortida a l’exterior. Dos minuts caminant i sense veure res ni a ningú al meu voltant, desprès vaig tornar a veure una altra porta, sense esperar trobar-me res millor vaig creuar-la. Un desert d’una sorra vermella va aparèixer davant els meus ulls. Hauria sigut maco de veure si no fos perquè també estava buit. “Però on sóc? Què és això?” Allò, a més de buit era estrany, la sorra era vermella, no hi feia calor ni fred, el Sol era agradable i s’hi estava bé.

Després de veure que altra vegada ja no existia porta giratòria vaig agafar el mòbil i vaig marcar el número del meu cosí.

- “El número marcat no existeix”
- Com? Marcaré el dels pares
- “El número marcat no existeix”
- Això és un infern, com m’agradaria ser en un lloc diferent a aquest, amb persones i portes que no desapareixessin.

De cop tot va canviar, estava en una espècie de selva, rodejada d’aigua, arbres i persones. Però allò no era real. Aquelles persones no tenien mirada, sí que tenien ulls però no miraven a un punt fix ni es movien cap a un sentit. A més aquella selva era plagada de portes que no semblava que portessin enlloc, vaig obrir-ne una, tot era negre, en una altra tot blanc i així n'hi havia de centenars de colors diferents. Vaig intentar parlar amb algun d'aquells éssers:

- Perdoni
- No ho intentis!
- Com? No li he dit res
- No ho intentis

No ho intentis, aquesta era l'única resposta que donava aquella gent. Aquell món era ridícul, res no tenia sentit. Però, si vaig poder canviar de món només desitjant-ho podria tornar al Marroc.

-Vull tornar al Marroc

Tot es va desfer i ara només es veia una porta on posava Marroc, vaig obrir-la i vaig creuar-la i vaig trobar-me el mateix. No sé quantes portes vaig creuar però allò no conduïa a res, era pitjor que estar en un laberint i no trobar la sortida perquè allà la sortida només donava lloc a una altra sortida. Sentia un soroll que provenia de la maleta, era el mòbil.

- Hola?
- Digues "porta"

I va penjar, el número era desconegut, a més no hi havia números sinó lletres, no sabia si la veu era d'un home o d'una dona. Que podia perdre?

- Porta.
- Benvinguda et trobes a "Himmel"- un ésser que no reconeixia si era dona o home em va respondre.
- Himmel? Que és un país, ciutat, poble, una part de l'aeroport? Miri, no m'importa el que sigui, com si és una organització secreta, vull tornar a Meknes.
- Veig que no tens massa curiositat.
- No, no en tinc massa, les pel·lícules de misteri, fantasia i aventures no m'agraden gaire.
- Llàstima perquè això t'hagués ajudat.

Què volia dir amb allò? Jo no en tenia d'imaginació. O estava en un món distant, en el futur, en una altra dimensió...

Al terra hi havia una tarja petita, posava Himmel i les mateixes lletres que apareixien en el meu mòbil. Ni dir porta ni cap nom més em va conduir a un altre paisatge.

Ara em trobava en un espai de color blanc, era idèntic al passadís de l'aeroport. Potser havia tornat a l'aeroport, només havia de tornar enrere.

Tot va sortir bé, vaig distingir la porta giratòria, només que al vidre posava. "No ho intentis" Podria creuar? Què passaria? Res, perquè vaig creuar totes les portes i vaig aparèixer a l'aeroport.

Per fi, ja no estava espantada i desconcertada, tot tornava a ser normal.

Vaig cercar un mostrador d'informació, el rellotge marcava les tres de la tarda i jo havia arribat a la una. Quant de temps! Segurament en Jordi estava preocupat, més valia que m'afanyés. Abans d'arribar-hi, però una senyora gran es va plantar al davant meu i em va dir:

- Perdona noia tu sabries dir on som?
- Com què on som? A l'aeroport, al Marroc, miri no tinc temps d'explicar-li podria anar a preguntar-li a un adult.

No vaig sentir l'últim que em va dir, però m'era indiferent, estava disposada a oblidar tot el que m'havia passat. Segurament el vol m'havia trastocar el cervell. Tot i això, seguia sent irreal, caminava cap al mostrador però era com si no em mogués.

La imatge de l'aeroport es va desfer i desesperada vaig començar a córrer, l'únic que sentia era "No ho intentis" i confosa i espantada vaig perdre el coneixement.

- Bon dia.. portes cinc dies inconscient.
- Cinc dies.. Això és massa. On sóc? Qui ets?
- Ets a Himmel ja t'ho vaig dir i sóc Gott.
- Gott. Quin nom més estrany. Sembla que estiguis dient Déu en anglès.
- En Alemany voldràs dir.

Va ser aleshores quan vaig esbrinar el que passava. Una llum natural, tot blanc, paisatges, persones sense mirada.. comprenia on era, Himmel és cel en Alemany i Gott és Deu.

La veritat és que mai no vaig pujar a l'avió. Els records em van venir de cop. El dia anterior al viatge vaig decidir anar al nou parc de Barcelona anomenta Himmel, en record a un famós escriptor alemany, encara no estava acabat i vaig ficar-me a la zona menys apropiada. Ple de forats gairebè invisibles, vaig tenir la mala sort de caure en un de gran, cinc metres d'alçada. La caiguda va ser tan dolenta que no vaig poder sobreviure. vaig estar conscient només durant un minut.

Un home intentava salvar-me acompanyat per una senyora que en l'últim moment que vaig estar concient sentí:

- No ho intentis més.