I AMB EL SOMRIURE, LA HUMANITAT

Eva Perez
Professora d'Orientació Educativa

El Somriure com a reflex d'una actitud davant la vida. Com amb l'acte del somriure espontani i positiu s'activen certes àrees del cervell relacionades amb l'emocionalitat provocant reaccions fisiològiques beneficioses, i es propicien canvis o millores en el sistema de creences.

Ja fa uns quants anys que exerceixo com a psicòloga de la salut i coach, les persones que atenc venen confuses, tristes, preocupades, etc, és a dir, amb diversos estats emocionals evidentment de caire negatiu. Si en la primera sessió aconsegueixo un somriure, em dic a mi mateixa, i així els ho expresso verbalment: “genial! Has somrigut!!!, bé, això és bona senyal, bon pronòstic, tindrem feina però ens en sortirem”

Per a mi, des d’un punt de vista purament personal, el somriure genuí i sincer, com a resposta emocional natural i espontània de plaer, de benestar, d’alegria, de felicitat, és un dels millors antídots existents, un bàlsam, per a estats emocionals no desitjats. I a més, es contagia!!! Sense saber perquè, les persones ens encomanem en veure un somriure autèntic i de forma automàtica imitem el gest. És espectacular! Això em porta a pensar que els humans podem fer més bé del que ens pensem fent quelcom tan senzill com eixamplar i elevar els llavis amunt, en direcció als ulls, aixecant pòmuls amb aquesta acció i de rebot engrandim els ulls, els quals llueixen més i s’il·luminen. Qüestió muscular, simplement, i fàcil d’exercitar, com fan els cantants quan volen que la seva veu sigui més neta i transparent, brillant en les notes agudes. És un gest ràpid, sense complicacions. Aleshores, la meva pregunta és, com és que no ho practiquem? Si es fes més sovint podríem contagiar alegria, bon rollo, ni que fos per un instant, aportar positivitat en nosaltres mateixos i de retruc a l’entorn. Està demostrat aquest “contagi” inconscient, aquest modelament de la conducta gestual, per tant, “contagiaríem” bon rollo!!!

El reconegut Doctor Luis Rojas Marcos ens diu que el somriure és un dels pocs gestos comú a totes les cultures, i que pot alleujar l’estrès diari a que estem sotmesos en la nostra societat.

D’altra banda també està contrastada la correlació existent entre somriure, tenir una actitud positiva, i la salut. Així com la connexió entre la fisiologia de les emocions i la conducta gestual. És a dir, somriure en sí mateix pot ser causa i efecte de les emocions positives. Com expressa el Doctor Rojas Marcos: “ Somriem perquè estem alegres i estem alegres perquè somriem”.

El cervell humà és capaç de detectar i identificar les emocions reflexades en l’expressió facial, ja siguin d’ira, agressivitat, tristesa, alegria...i va més enllà encara, detecta les expressions forçades i falsejades, de forma que les sensacions percebudes no tindran la intensitat i la importància de les verdaderes i ens faran sentir en alguns casos malament. El nostre cervell podríem dir que és exigent, un sibarita, a qui li agrada l’emoció realment sentida i reconeix la mentida, i sabeu què?, no li agrada gens.

L’estructura clau del nostre cervell implicada en el processament de la informació emocional és el sistema límbic i està compost de diferents estructures interconectades, una de les peces fonamentals és l’amígdala. Lesions en aquesta part del sistema deteriora el reconeixement facial de les emocions, algunes importants i vitals com l’expressió de la por, i d’altres relacionades amb la interacció social. Fisiològicament està comprovat en estudis de neuroimatge que l’escorça cerebral presenta també lateralització funcional de les emocions, això vol dir d’emocions positives a l’esquerra i d’emocions negatives a la dreta, i en experiments electrofisiològics l’activació de l’escorça prefrontal esquerra inhibeix les emocions negatives. Al 2007, Goel i Dolan van demostrar que els acudits induïen una activació de l'escorça prefrontal a l'hemisferi dret, mentre que els comentaris negatius que violaven normes socials comportaven una activació de l'amígdala dreta i de l'escorça orbitofrontal esquerra.

Psicòlogues socials de la Universitat de Wisconsin, Adrienne Wood i Paula Niedenthal, estan estudiant la psicofisiologia d’aquests processos. El motiu va més enllà de la simple curiositat, es tracta de saber per quins mecanismes es desenvolupen aquestes habilitats en el reconeixement facial de les emocions per poder ajudar i tractar persones amb disfuncions, trastorns i malalties, com ara els trastorns de l’espectre autista, i així millorar la seva qualitat de vida.

Aquests coneixements, descobriments, estudis, expliquen i ajuden quan se’n desprenen models d’intervenció a nivell mèdic, terapèutic i social. I des del meu punt de vista són arguments de pes que em fan pensar en la importància de la identificació i la gestió de les emocions per assolir nivells de benestar per a tothom. Em fan pensar que els professionals de la psicologia estem preparats per a ajudar a les persones a assolir les seves fites i objectius en relació al seu benestar psicològic i físic, més enllà de l’àmbit terapèutic, encaminant la persona vers l’excel·lència personal i professional, amb tècniques, recursos i estratègies propis i nous. Ajudant a explorar en la persona el seu propi cos, sensorialment, per a l’auto coneixement i la millora a nivell de percepció d’un mateix, de la pròpia identitat personal i social, millorant i modificant el sistema de creences i valors per a una vida en equilibri i harmonia amb un mateix, l’entorn i les altres persones amb qui s’interrelaciona.

Em fan pensar que és cert que escollim la nostra actitud davant la vida, que tenim el poder de decidir com volem viure i pensar i creure i sentir. Em fan pensar que amb el somriure, la humanitat, la bona, la positiva, la que ens dóna grandesa com espècie, la que em dóna esperança i provoca en mi un ampli somriure i em dóna pau.

Bibliografia:

I. Morgado (2010). Emociones e inteligencia social. Barcelona: Ariel.

R. Adolphs i D. Tranel (2004). Impaired recognition of sadness but not happiness following amygdala damage. J. Cogn. Neurosci., 16, 453-462.

Damasio, A. (2010). El cerebro creó al hombre. Barcelona: Destino.

Damasio, A. (2001). La sensación de lo que ocurre. Barcelona: Debate.

Ekman, P. (1980). The face of man: expressions of universal emotions in a New Guinea village. Nova York: Garland STPM Press.

LeDoux, J. (1996). The emotional brain. Nova York: Simon and Schuster. LeDoux, J. E. i Phelps, E. A. (2000). Emotion networks in the brain.

A M. Lewis i J. Haviland-Morgado, I. (2010). Emociones e inteligencia social. Barcelona: Ariel.

Phelps, E. A. (2002). The cognitive neuroscience of emotion. A M. S. Gazzaniga, R. B. Ivry,

G. R. Mangun (Ed.), Cognitive Neuroscience: The biology of mind (2a. ed.). Nova York: Norton.

Phelps, E. A. (2004). The human amygdala and awareness: interactions between emotion and cognition.

Redolar, D. (2012). El cerebro cambiante. Barcelona: Editorial UOC