1r Batxillerat
“Dues coses omplen el meu ànim d’admiració creixnt i de respecte quan més hi penso i hi aprofundeixo: el cel estelat sobre mi i la llei moral dintre meu.”
I.Kant.
Quina gran paradoxa ens forma la vida, que la cosa més propera a nosaltres, la nostra ment, i allò més llunyà, l’espai, siguin igualment infinits i inexplicables.
L’univers, etern e infinit, en què vivim dia a dia, el qual ens fa possibles, se’ns fa impossible explicar-lo. Tant sols imaginar-nos la seva infinitud està totalment fora de la nostra capacitat mental
Una cosa semblant em passa amb el meu jo intern: Com un cos tan limitat, vulnerable i insignificant pot pensar, sentir, recordar, decidir, intuir i aprendre tal quantitat de coses?
Com és explicable que sent més de set mil milions de persones en el món, a l’interior de cada una d’elles s’hi preservin tal infinitat de idees, records i sentiments?
Com és explicable que un àtom i el nostre sistema Solar tinguin una forma tan semblant?
Com és possible que, simplement, tancant els ulls puguem evadir-nos de l’infinit?
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada