LA CASA BUIDA

Institut MVM

Nit i dia podríem cavalcar i ajustar-nos a l’alba amb els records que en aquest periple arrosseguem; bastir marges i versos, i enfilar-los a l’entorn de l’enyor del passat...
(La casa buida, J. Pérez Montaner, L’Alfàs de Pi)

Podríem caure en l'enyorança, podríem recordar tots junts tot allò que la Isabel és i ha significat per al centre i per a molts de nosaltres. Podríem, sí, podríem…, però; no, no volem…, no caurem en l'enyorança (No? ) o en el panegíric, no…No és necessari. Ella, la Isabel, posaria una de les seves cares: aquella en la qual eleva ostensiblement la seva cella, mira de gairell, comença a aixecar el dit per assenyalar que la seva interverveció és a punt “d'esclatar” i ens diria, sempre molt educadament, però amb el rostre ja lleugerament enrogit i congestionat, alguna cosa així com: "Voleu fer el favor i canvieu de tema? No crec que ara sigui el moment de parlar d'aquest assumpte...,en tot cas ho podríem tractar en una altra reunió."

-Ja hi som- pensarien alguns. Uns altres farien veure que tenien les orelles a cal ferrer, i la immensa majoria la miraríem quan, just en aquell mateix instant, desitjaríem que es fes realitat i que poguéssim mantenir la seva persona, la seva veu, la seva presència per sempre en aquella i en totes les reunions...

Ai! No! Ens havíem proposat la ferma idea de no caure en l’ enyorança. Isabel, ho sentim, però això és inevitable… La casa, aquesta casa, és buida i ho romandrà per sempre més sense tu.