22 de desembre del 2010

¿CÓMO HACEMOS EN CHINA?

Jiaou Zhu
2n ESO
Aula d' acollida

En China las familias pueden ser pequeñas y grandes, por ejemplo mi abuelo tiene 4 hijas y 4 hijos .Las parejas, cuando se casan, buscan una vivienda diferente a la de sus padres.

Toda la familia suele reunirse para las fiestas, boda, cumpleaños de la abuela en sus 60 años, nacimiento de un niño, Año nuevo Chino, 中秋节 {Zhonqiujie}, 国庆节 {Guoqingjie},etcétera.


Entre los padres y los hijos, cuando son pequeños, es frecuente demostrar el afecto con abrazos y besos, y también con los abuelos y abuelas. Cuando los hijos son más de 12 años ya no dan besos y abrazos, porque los niños creen que ya es grande.
A nosotros en China nos gusta el ping-pong y actividades de equilibrios o gimnasia por ejemplo la barra, los saltos, etcétera. Aquí en España juegan a fútbol y al básquet.

En China la comida es diferente, la comida habitual es arroz y fideos.

ESPORT EXTRAESCOLAR A L’INSTITUT

Núria Riera
Professora d' Educació Física



Aquest curs serà el sisè que el nostre institut esta dins del Pla Català de esport a l’escola, un pla que va engegar la Secretaria General de l’esport amb el departament d’educació per promoure les activitats esportives extraescolars en els IES. Això vol dir que fa sis anys que en horari extraescolar es fan  activitats esportives de forma continuada o bé puntual.
Aquest curs les activitats realitzades de forma continuada son:

  • Korfbal: Hi participen 20 alumnes (infantils 2n d’eso i cadets 3r d’ESO) tant un com l’altre ja en començat la lliga catalana  en les seves respectives categories
  • Tennis Taula: hi participen 4 alumnes (2n i 3r) i estan participant en una competició que organitza la federació catalana de Tennis taula. En el 2n trimestre es participarà en un competició en diferents clubs del Barcelonès Nord.
  • Natació: hi ha previst començar al gener si aconseguim que hi hagi un grup mínim de 6 alumnes participants

També organitzarem algunes activitats puntual com ara:
  • Partits amistosos entre 1r, 2n de batxillerat i 1r Cicle   formatiu tan de futbol com de basquet  a les 14:30h  (un o dos dimecres al mes). Amb la col.laboració d’un ex-alumne com a arbitra, Juan Camilo Bolivar
  • Durant el 2n trimestre s’organitzarà el Torneig Sant Jordi de basquet, futbol i tenis taula a l’hora de l’esbarjo tres dies a la setmana i es lliuraran el premis el dia de Sant Jordi, amb la col•laboració dels dinamitzadors del centre.



Dinamitzadors: Enric Cardelo (2n batx.), Elena Orts, Claudia Arlà i Josep Cadenillas (1r de batx.)
Coordinació activitats esportives extraescolars: Núria Riera

HALLOWEEN

Laura Izquierdo
Judit Martínez
2nd A


For Halloween 2nd of Eso students had Halloween party and brought cakes and ornaments to the classroom. We had great cooks and the food was delicious!

.




TREBALLS DE PLÀSTICA


Tamara Robellat 1r B
Aldara Morales
1r ESO

A plàstica hem fet una postal de Nadal que serveix per a un concurs. Aquest concurs el guanya qui faci la millor postal, la seva postal l' enviaran a un altra escola i guanyarà un xec de vint euros per la FNAC.

També hem fet un dibuix lliure amb ceres sobre un paper negre que  a' assemblava al paper de polir. Aquest ha estat el meu preferit. Ara us deixo veure la feina dels meus companys de primer: dibuixos amb puntillisme, amb pixels, els treballs amb paper de polir i les postals del concurs de Nadal.







 
 
Alex Martínez 1r A
 

Estefanía Álvarez 1rA


Aram Orta 1r B 

Kelly Aguilar 1rC







Raül Hernando 1r C
Laura Lizana 1rB
Cristina Salguero 1r A

UNA VISITA INESPERADA

Alejandro Zaragoza
4t A

25 de desembre de 2008: Nadal. Tothom obria els regals que el Pare Noel havia portat.

En Jordi, de 12 anys, buscava els regals que el Pare Noel havia amagat  per tota la casa i es  divertia obrint-los. La Joana, la germana petita, jugava amb els ninos que li havia deixat. Els pares menjaven xurros al menjador, perquè ja havien obert els seus regals. Al pare li havien  portat un  rellotge i uns mitjons, i a la mare, un CD del seu grup preferit i un microones nou. En Jordi ja havia descobert tots els regals: una bici nova, un pijama i un joc de futbol per a la consola.

Dues hores més tard, van arribar-hi  més familiars i encara hi havia més regals per obrir. Quan tothom era a taula, en Jordi es va aixecar amb una cara de sorpresa i es va quedar bocabadat mirant a través de la finestra. Tots es van quedar en silenci, en Pere va obrir les cortines i amb els ulls esbatanats, i amb un filet de veu, va dir en veu baixeta:
- Està nevant.
I després amb la veu plena d’emoció:
 - Està nevant!
Tothom es va posar a cridar i va sortir al carrer, fins i tot els més grans es van posar a jugar amb la neu. Feia deu anys que no nevava al poble, i el millor regal que podien rebre era una inesperada visita de la senyora Neu.

LA MATERNITAT D' ELNA, UNA ILLA DE PAU EN UN MÓN ENTREGUERRES

Elvira Fernández
Professora de Geografia i Història



El 26 de gener de 1939 Barcelona va caure en mans de les tropes franquistes. La guerra estava perduda. Començava un llarg i dur exili. Molts del exiliats van ser acollits en camps de refugiats sense cap condició sanitària, vigilats per tropes senegaleses. El fred, la mala alimentació i la deixadesa dels oficials al càrrec van afegir a la pena de l’exili penalitats inhumanes.

Moltes dones van arribar als camps de refugiats embarassades i van donar llum en pèssimes condicions. Un 95% dels nadons que van néixer en aquelles condicions van morir.

Davant aquesta situació una jove mestre suïssa – Elisabeth Eidenbenz- va organitzar una maternitat a la població d’Elna, prop dels camps de refugiats. La seva tasca va permetre sobreviure a 597 nadons. L’Elisabeth els va salvar d’una mort segura.

Del 3 al 12 de novembre hem tingut al gimnàs de l’ institut una exposició del Memorial Democràtic sobre la Maternitat d’Elna. No van ser fàcils les gestions per portar-la, tampoc muntar-la i desmuntar-la, però la col•laboració del regidor d’Educació i la d’alguns companys /es de l’ institut va facilitar la feina i va permetre que tot l’alumnat pogués conèixer aquest fet històric, una història de solidaritat, de treball en equip, de pacifisme, ...

Vull agrair especialment a les professores d’Educació Física – Núria i Elisa- la seva generositat al posar el gimnàs a disposició del departament de Ciències Socials. En un altre espai no haguéssim pogut muntar aquesta exposició.

Vam inaugurar l’exposició el dia 4 de novembre. La historiadora Assumpta Montellà va fer una conferència on va explicar com va anar descobrint aquesta història. Van assistir a l’acte d’inauguració l’alumnat de 1r i 2n de Batxillerat, pares i mares, professors/es, el regidor d’Educació, la directora dels Serveis Educatius, ...

L’Assumpta va fer una exposició rigorosa des del punt de vista científic i, també, molt commovedora. Els ulls de la major part dels assistents estaven plorosos, era impossible no emocionar-se amb les seves paraules, amb el relat de la immensa tasca humanitària realitzada en la maternitat d’Elna.

També es van emocionar molts nois i noies de l’ESO al visitar l’exposició. Durant els últims cursos he portat a l’ institut algunes exposicions. Mai he vist tan interès per part de l’alumnat, mai tants nois i noies m’han dit pel passadís que l’exposició els havia agradat i impressionat molt, mai tants estudiants m’han demanant si podien venir un altre dia amb la seva família a veure l’exposició.



Paraules per a l’Elisabeth


Tots els nois i les noies que van visitar l’exposició han fet una carta, un poema o un dibuixos per enviar a l’Elisabeth, que actualment té 97 anys i viu a Àustria. Reprodueixo alguns fragments:

• Me pareció una cosa muy bonita lo que hiciste (...) esa es la razón por la que creo que has vivido tantos años, ya sabes lo que dicen: quien hace cosas buenas recibe cosas buenas. Pablo Carrasco, 1r ESO

• Vas ser:  Generosa, perquè només volies que els nens i les nenes naixessin en un lloc adequat. Amable per acollir a les dones més necessitades, que estaven en estat. Solidària perquè volies ajudar la gent que no coneixies de res. Bona persona perquè vas tenir un bon cor i vas pensar en les persones més pobres, més necessitades i que havien marxat dels seu país. Valenta perquè et vas haver d’enfrontar a la gent que manava, com per exemple els grans caps, l’exèrcit... Andrea de la Torre, 2n ESO

• La història de la Maternitat d’Elna m’ha emocionat moltíssim. És trist perquè molta gent va morir, però també és alegre per tot el que vostè va fer. És fascinant i meravellós el que vostè i el seu petit equip van fer: salvar 597 nadons i les seves mares. Cristina Meseguer, 2n ESO.

• Això que vas fer en aquella època va ser una cosa molt gran (...) Jo no sé com es devia sentir aquella gent, però crec que no molt bé, només cal mirar les fotografies de l’exposició. No m’ho ha explicat ningú, però allò devia ser un infern, menjant només una miqueta de pa al dia i bevent aigua salada... (...) Tu vas ser el nou cor de nous nens i nenes ... Diego Belmonte , 2n ESO

• No crec que calguin moltes més paraules per designar el treball d’Elisabeth vers les dones i els nounats. O, potser sí, farien falta moltes més paraules, exactament 597 vegades la paraula vida, i tantes vegades que s’escolti lluny, molt lluny. És necessari que tothom escolti la història, una història d’amor i de solidaritat, una història que et fa pensar i que et fa saber que és necessari pensar. Pau Hernando, 2n Batx.

• Tengo que decir que las historias del exilio que nos contó Assumpta Montellà me impactaron mucho (...) También su història en la maternidad de Elna y la ayuda que Elisabeth Eidenbenz prestó a aquellas mujeres que en esos momentos no tenían nada (...) Es una historia que tras oirla te llenas de esperanza (...) Ruth Prados, 2n Batx.

• Sembla mentida que fa un any no sabés res sobre la Maternitat d’Elna ni sobre tot el que vostè va fer per ajudar totes aquelles dones, nens i nenes. Considero que aquesta història ha trigat massa a sortir a la llum, però entenc que és un capítol de la història que molts volen oblidar. (...) Vostè va donar esperança a totes aquelles persones en un context de guerra i de foscor (...) una història com la seva ens hauria d’ensenyar a ser més solidaris, més humans. Cristina Cano, 2n Batx.

• Señorita Isabel: el verano pasado nuestra professora de Historia, Elvira, mientras tomábamos unos refrescos en un bar celebrando el fin de curso nos explicó una historia preciosa, la historia de su vida, aquella que tiene que ver con su trabajo en los campos de refugiados españoles y en la maternidad de Elna. Nos recomendó leer el libro de Assumpta Montellà (...) lo leí y lloré con algunos de los testimonios, (...) ¿sabe qué hice nada más llegar a casa, después de la conferencia? Le conté la història a mi madre, a mi novio, a mi hermana y a mi cuñado. Y es que una historia así no puede perderse. Yo pondré mi granito de arena para que esto no pase, contándole a todo el mundo lo que pasó durante la guerra civil y el exilio y la labor humanitaria que usted realizó. Gracias. Estela Villodre, 2n Batx.

EXPOSICIÓ INVENTARTE

Emma Cercós Arnalda
Andrea Pérez Gómez
4t B

Fa uns dies vam anar a una exposició a Barcelona que van preparar unes companyes de classe i uns nois d’un altre institut que van fer un taller d’art l’any passat.

Vam sortir de l’escola a les deu. Tot seguit, vam viatjar en tren. Quan vam arribar al lloc, hi havia uns nois ballant i uns altres fent un graffiti. Després del temps lliure que ens van deixar els professors per esmorzar, vam entrar a una sala amb butaques on ens van posar un vídeo de presentació. Abans de veure’l, les nostres companyes van explicar el que havia significat per a elles haver fet aquest taller. En el vídeo sortien elles i uns nois de la Mina, també hi sortia un amic que ha canviat d’escola aquest any. Així que ell també havia participat al taller. Vam poder veure com van fer el graffiti que hi ha a la paret de l’institut, activitats de fotografia, dibuix, etc. Després vam anar a veure l’exposició, la qual constava principalment de fotos i collages. A sota de les fotografies hi havia una breu explicació. A continuació, vam tornar a la plaça, on s’organitzava tot, mentre observàvem com els altres nois acabaven de completar el graffiti. A la una del migdia vam tornar a casa.

M’hagués agradat que el meu amic hagués pogut venir a veure l’exposició, ja que havia posat molta il•lusió en aquest projecte.


Anna García
Andrea García
4t B

El curs passat vam fer un taller de l’associació ReCreo al col·legi. Pensàvem que estava relacionat amb el muntatge i edició de vídeo. Però resultava ser una cosa més interessant, es tractava de saber expressar-nos i poc a poc anar descobrint què érem i com ens veien els altres. Vam fer diverses activitats: crear un  alter-ego, descriure’ns, descriure els nostres companys, entrevistar-nos, parlar sobre nosaltres en conjunt, etc.
            L’activitat més interessant va ser pensar una sessió de fotos de nosaltres mateixos, mostrant a les imatges com ens veiem i que ens representava. Per això vam utilitzar objectes com llibres, fruita, instruments, etc.
            Així podíem representar-nos més clarament. Tot el que vam fer , ens va ajudar i també va canviar la manera de veure’ns i de saber com ens veuen els altres. Ens va agradar molt dissenyar les nostres fotos, perquè havíem de dir com volíem la llum, el fons i amb què volíem aparèixer.

Anna: La frase “Una imatge val més que mil paraules” té diferents significats i jo vaig estar treballant-ne un. L’aspecte que donava la meva foto va explicava la meva personalitat molt millor que qualsevol descripció possible. A més, vaig començar a deixar de banda la meva timidesa i ara parlo més amb el meu grup d’amics d’abans. El graffiti que vam fer a l'institut també va ser molt interessant, ja que havíem de planificar el dibuix, el tema i dissenyar les plantilles i posar-nos d’acord entre nosaltres. Realment m’ha ajudat tot aquest treball i m’ha agradat molt fer fotos als meus companys tal com els veia jo.

            Andrea: Al principi del taller, no vaig assistir el primer dia i em vaig perdre una classe que consistia a disfressar-nos d’un personatge diferent de la teva personalitat. M’hauria agradat assistir a aquella classe, però  m’ho vaig passar molt bé amb les altres activitats de fotografia, entrevista i graffiti. Quan havia de  fer fotos als meus companys, estava còmoda i m’agradava agafar les seves millors cares, però quan em tocava a mi posar davant la càmera, em tocava a mi posar davant la càmera, em feia vergonya i estava incòmoda.

ET TROBES MALAMENT?

Roger Hoyos
Director

Com et sents quan escoltes a les notícies que que cada any moren 14.000 persones de "Chagas", 60.000 de "Kala azar" o 880.000 de "Malària"?. Havies sentit parlar mai d'aquestes malalties?

Efectivament, són "malalties oblidades" perquè no afecten al primer món, no ens afecten a nosaltres. Els laboratoris farmacèutics no inverteixen en medicaments per curar-les perquè no tenen perspectives de benefici econòmic.

Si et trobes malament quan saps aquestes coses, vol dir que pateixes de "dolor ajeno": et fa mal el patiment de totes aquestes persones.

Ara, gràcies a la iniciativa de "Metges sense fronteres", tens l'oportunitat de tractar-te comprant a les farmàcies les "PASTILLAS CONTRA EL DOLOR AJENO". Només costen 1€ i serveixen perquè aquesta ONG ajudi a aquests "malalts oblidats".

Pren aquestes pastilles i recepta-les a totes les persones que coneixes i que també pateixen "dolor ajeno".

Que et milloris!

CAIXA LAIETANA

Carlos Becerra
Joaquin Herrera
Danida Márquez
Aina Mostaza

El dia 9 de novembre del 2010 els alumnes de 1r  de batxillerat va manar a la Caixa Laietana. Allà quan vam arribar, ens van fer unes quantes fotos, i quan vam acabar de fer-les vam entrar. Ens van acollir dos treballadors de la Caixa. Vam entrar a una petita sala on ens explicaren el funcionament de la Caixa, entre altres qüestions, com per exemple, la diferencia entre una targeta de crèdit i una de dèbit, o també els diferents serveis que aquesta caixa pot proporcionar als seus clients.

 Després de l’explicació vam realitzar un petit qüestionari que ens van donar, on hi havia diverses preguntes que es van explicar a través d’un vídeo que ens van posar al començament de l’explicació.
Després d’acabar aquestes activitats vam poder fer preguntes per resoldre alguns dubtes que molts de nosaltres teníem.
Per acabar ens van donar la targeta a la gent que va voler obrir un compte a la Caixa Laietana,. A més a més, ens van donar un obsequi amb diversEs eines de la Caixa Laietana, com ara són bolígrafs, llapis, etc. Tot seguit, en acabar l’entrega de les targetes,  vam iniciar la tornada a l’escola.



26 de juny del 2010

EDITORIAL 12

Roger Hoyos
Director

Ja tenim aquí el final de curs i, amb ell, un nou número de la nostra revista. El tercer en format digital. En aquest número destaca la participació de l’alumnat però, també, la del professorat i de l’AMPA. Esperem que en propers números puguem ampliar aquesta participació amb el Consell de Delegats/des i amb noves seccions com ara “humor” o “passatemps” on es poden incloure jocs, enigmes i altres continguts interessants.

No voldria deixar passar l’ocasió sense destacar l’increment de demanda que hem tingut a la preinscripció del curs vinent, especialment a Batxillerat i a la Formació Professional. Sens dubte és una gran notícia que demostra el reconeixement a la tasca que estem portant a terme entre tots els professionals del centre. Aquest increment de demanda s’ha traduït en un increment de l’oferta en FP però malauradament no ha pogut ser en el Batxillerat.

Seguirem treballant, en la mesura de les nostres possibilitats i els recursos disponibles per donar resposta a les expectatives creades i esperem que aquesta demanda pugui ser satisfeta el curs 2011-12 amb una ampliació de l’oferta de Batxillerat.

Bones vacances a tothom i fins al setembre!

25 de juny del 2010

VIATGE A ROMA

Daniel Rodríguez
4t ESO

El passat 14 de juny, els alumnes de 4t d'ESO vam sortir del port de Barcelona carregats d’il·lusió amb destinació a Roma. Tot i que la biodramina va ser la millor amiga de tots els companys durant el trajecte, ens ho vam passar pipa. No penseu que era un vaixell qualsevol, hi havia botigues, sala de jocs, spa, discoteca, piscina.. un gran luxe! Ja tocava una mica de relax després de tot el curs!

Un cop arribats a la capital italiana, a banda de visitar-la, el que més ganes teníem era d’anar a sopar. Ja us podeu imaginar el que vam menjar: pasta, pasta i mes pasta, molt bona per cert.

Amb les piles carregades ens vam instal·lar a l’hotel i els dos dies següents vam començar la visita guiada a la ciutat: el Coliseu, el Panteó, la plaça Navona, la plaça de la República, la plaça d’Espanya, el fòrum romà, el Vaticà... i la típica tradició de llançar la moneda a la Fontana di Trevi, tot demanant un desig.

Com tot en aquesta vida, el viatge es va acabar i el pitjor moment del viatge va ser la tornada: ja no estàvem tan il·lusionats perquè havíem tornat a Barcelona.

24 de juny del 2010

RECORDS DE LA INFÀNCIA

Karla Méndez de 3r ESO

Tenia sis anys quan la meva mare va viatjar a Espanya. Mai m’havia separat d’ella. Encara recordo les seves paraules mentre estàvem a l’aeroport: “Pórtate bien y cuida de tus hermanitos”. Aquell mateix dia em va regalar una polsera.

Vaig haver d’anar a viure amb la meva tieta. Era jove i no tenia fills, no la coneixia bé, però em vaig acostumar a la seva forma de vida i em va ensenyar moltes coses.

Després, el meu pare també va marxar a Espanya i em vaig sentir molt sola.

Quan tenia 9 anys em van dir que havia de viure amb la meva àvia. La coneixia poc, havíem parlat per telèfon. Em vaig acomiadar de la meva tieta, tot i que jo volia estar amb ella, ja que era com la meva germana gran.

Vaig arribar al poble de la meva mare, on tots coneixien l’àvia i la mare, i de seguida tots em van conèixer també a mi. Un altre cop em vaig tornar a sentir com la primera vegada que vaig arribar a casa de la meva tia.

Més tard, els meus germans van viatjar a Madrid i tornava a estar sense ningú tanmateix, a l’any següent la que viatjava era jo. Recordo que a l’aeroport estava tota la família: els meus pares, els meus germans i jo, però em sentia trista perquè no volia separar-me de la meva àvia, ni de la gent del poble que estimava.

No oblidaré mai totes les persones que em van cuidar quan la meva mare no hi era. Són com els meus pares de la infantesa. Amb la meva àvia he viscut moments bons i dolents i, per a mi, no és només la mare de la meva mare, també és la que em va ajudar a no estar trista quan tota la meva família havia viatjat a Espanya.

23 de juny del 2010

THE SNIPER

Iván Guerrero
2n Batxillerat

- I’m a stone, I’m a stone, I’m a stone...

There’s just darkness and cold, a body lied on the wet ground, shrubbery over there, branches up there, the only sound was the rain hitting above a raincoat, and nothing more.

- I’m a stone, I’m a stone, I’m a stone...

A deep exhale took place, a hand began to move, caressing the cannon, to scope, to end with the bolt, grabbing it hardly, pulling it to finish with the sound of a click.

- I’m a stone, I’m a stone, I’m a stone...

Once the hand finished with the bolt, quietly moved to the grip, taking a cold full metal jacket bullet, and placing it in the bullet hole.

- I’m a stone, I’m a stone, I’m a stone...

Then, breathing out again, pushed the bolt to its previous place. Now he has the capacity to kill. It’s the time, everything or nothing, live or die.

A wave of ideas and memories came to his mind, thinking why he’s doing that, thinking who he is.

- It’s 0300z, time over...

At that time, he placed his hand on the trigger, feeling it, forming part of him, as another limb, a prolongation of his own body.

He kept in the position, looking through the sight, waiting for the appearance of his target, and praying to the amount of training hours for the success.

- Here it is...

A green camo car appeared, apparently with two occupants, the driver and the target, the last one recognized due to a red beret.

The heartbeats began to accelerate, filling the chest with pressure, but there’s no place for jitter.

The finger began to pull the trigger, softly, until a blast sounded all over the hill.

Finally, a radio transmission noise, followed by a simple instruction, pointed out the end of the mission.

- The enemy is down, back to base.

Another success, another accomplished mission, another day of life, but for the target, darkness there, and nothing more.

22 de juny del 2010

EL FIN DEL MUNDO

Paula García Martínez
3r ESO
Premi Sant Jordi Narració 2n Cicle d’ESO

¡Tierra a la vista! – Gritaba el capitán de un barco sin velero.
¡Vamos chicos seguid remando que ya falta poco!- gritaba uno de los tripulantes del barco.

Los marineros, después de un largo trabajo remando a mano por culpa que una tormenta a media noche les sorprendiera, llegaron a la isla mas próxima. Al llegar, se encontraron en una playa de palmeras preciosas y de cuevas oscuras.

¿Dónde estamos?- dijo uno.
No lo sé, pero será mejor averiguarlo-dijo el capitán Pancho.

Los marineros escucharon como un ritmo de música exótica que provenía del centro de la playa. Se adentraron corriendo sin pensar que podía ser. Al llegar vieron que era obra de una tribu indígena.
Los indígenas pararon de tocar aquella música y rodearon a los tripulantes rápidamente, de esa rueda que les hicieron salió uno que parecía ser el jefe de todo eso, el capitán Pancho dio un paso al frente e intentó comunicarse con ellos.

Em…hola, soy Pancho, capitán de esta tripulación, nuestro barco se estrelló y venimos de muy lejos, por casualidad hablareis nuestro idioma?- dijo el gritando.

Yo ser Makakuto, yo entender tu idioma, así que por favor no hablarnos como a inútiles- dijo el jefe.
Perdona- se disculpó Pancho- pero estamos hambrientos, nos podrían…- pero antes de que acabara la frase el jefe interrumpió y dijo:
No se hable mas, tratar a los invitados como se merecen.

De repente todos los habitantes de esa isla guiaron a cada uno de los tripulantes del barco, les sentaron en sus extrañas mesas y les sirvieron con todo tipo de comida. Tanto el jefe Makakuto como Pancho se sentaron juntos y empezaron una conversación.

-¿Dónde vosotros ibais antes de tormenta?- preguntó Makakuto.
-Nosotros-dice Pancho- verá, en realidad nosotros íbamos a un lugar que nadie sabe que existe. Nosotros vamos al FIN DEL MUNDO.
-¿Fin del mundo? Interesante, y cómo es? – pregunta Makakuto.
-Pues no lo sé y por eso vamos a descubrirlo, ¿pero esto qué es? ¿ qué hacéis por aquí?-pregunta Pancho.
-Nosotros, amigo blanco, vemos el futuro.
-¿El futuro? ¿Y como es posible?-pregunta Pancho muy sorprendido.
- Todo posible es- respondió este.

¡Ei! ¡jefe!-interrumpió un habitante de la isla-ya tener la nave lista para marineros.

-Muy bien-dijo el jefe- amigo blanco ya podéis marchar.
-Muchísimas gracias de verdad- dijo Pancho- os recompensaremos por todo lo que habéis hecho por nosotros, pero, ya que veis el futuro,¿ nos podríais decir cómo acabará nuestra aventura?
-Eso es algo que descubriréis vosotros mismos…

Al despegar los marineros, justo cuando se alejaban de la isla, mientras se decían adiós a gritos, el jefe indígena dijo en voz baja para sí mismo: -Lo encontraréis pero no viviréis para contarlo.

21 de juny del 2010

SEGONES JORNADES D'AMPA's A SANT ADRIÀ

Carles Cardelo
AMPA IES MVM

L'AMPA de l'IES Manuel Vázquez Montalbán, va ser l'amfitriona de les II Jornades d'AMPES de Sant Adrià de Besòs, que van tenir lloc al nostre centre el passat dia 8 de maig, amb el tema de:

LA RELACIÓ FAMILIA-ESCOLA.

Van ser precedides per una ponència a càrrec del Psicopedagog i Educador Sr. Manel Torrente, que va exposar els principals trets de l'actual situació, els motius que porten a famílies i escola a relacionar-se d'una o altra manera.

En particular la seva ponència va tractar els continguts claus de les jornades, i va girar al voltant dels punts:

Educar al Segle XXI.
Per què cal l'acostament de les famílies a l'escola i en quin sentit orientar aquest acostament.
Els processos de canvi en les relacions família – escola.
Els lligams i les complicitats que han d'existir entre les famílies i els centres, els professors i els tutors.
Quin és l'objectiu final de ambdós, escola i família, i com han de col•laborar per dur-lo a terme.
Quin és el paper de les AMPEs en aquest procés.

Els processos de canvi en la societat actual; com ara la velocitat en que es succeeixen les transformacions en el nostre entorn; que fan que el que és vàlid un dia, deixa de ser-ho al següent; la facilitat d'accés a la informació, les noves tecnologies, i tot el que dona forma i és l'essència de la societat de segle XXI, ha fet que els sistemes de veure i de viure l'escola de mitjans del segle passat no siguin vàlids en l'actual i ha motivat noves necessitats de cohesió i de col•laboració entre la família i els professionals de l'educació, que permetin dur a bon port el que és important per a tots, que no és altra cosa que l'educació dels nostres nois i noies.

Altre gran punt de la ponència va ser la creació d'espais de diàleg que permetin la creació en el que anomenà “Climes saludables i afectius als centres”, en el sentit de promoure una cordialitat i complicitat entre professors i pares, amb el objectiu últim d'educar als nois i noies, no només en els temes de continguts lectius, sinó en valors i principis que els permetin ser millors no tan sols com a professionals, sinó com a persones adultes.

Un dels punts primordials que han de marcar aquesta relació són els objectius, “cap a on anem tots plegats”. Marcar uns objectius clars per part de les AMPES per tal de crear aquests espais de diàleg que conformin una nova forma de relació. Espais de diàleg amb l'escola, per tal de ajudar i, també, si cal, criticar la tasca d'aquesta per aconseguir una millor entesa entre tots. Espais de diàleg amb els pares i mares que serveixin per millorar la comunicació amb els tutors, per exemple, i que ajudin a crear una complicitat entre professors i professores i pares i mares. Espais de diàleg, també, amb les institucions que puguin fer més planera la col•laboració d'aquestes; i per últim, també, espais de diàleg dins les pròpies AMPES i amb altres AMPES.

Tot això va ésser seguit d'un debat molt profitós i enriquidor, en el qual es van tractar els punts claus de la trobada:

De què parlem quan parlem de relació FAMILIA-ESCOLA.
Dificultats que existeixen per potenciar el treball FAMILIA-ESCOLA a la nostra Comunitat Escolar.
Propostes que duguin a assolir una millor relació FAMILIA-ESCOLA.

El debat va concloure amb unes propostes i conclusions que es duran al Pla Educatiu de Zona.

20 de juny del 2010

FÍSICA I BIOLOGIA: LA PROPULSIÓ DELS CEFALÒPODES

Enric Cardelo Ruiz.
1r Batx.

Els cefalòpodes són uns animal del fílum dels mol·luscs. Tenen una simetria corporal bilateral, un cap ben diferenciat del cos i un peu transformat en braços o tentacles en forma d’embut. També tenen unes petites dents en forma longitudinal, anomenades ràdules, que serveixen per raspar l’aliment. Poden tenis des de 8 tentacles, com el pop, fins a 90 tentacles com el nàutil. Els cefalòpodes es poden trobar en els oceans de tot el món i a totes les fondàries. Exemples d’aquests són: el nàutil, el cefalòpode encara viu més antic del planeta, el pop, el calamar o la sèpia.

Els cefalòpodes tenen una peculiaritat, a més de desplaçar-se amb els tentacles, en distàncies curtes i per fugir dels depredadors fan servir un sistema de propulsió molt enginyós, estudiat per biòlegs i per físics. Aquest sistema consisteix en el fet que l’animal augmenta el seu volum corporal i emmagatzema aigua en una petit cavitat anomenada sifó, després aquesta aigua es expulsada a pressió cap enrere i el cefalòpode es desplaça amb una gran velocitat cap endavant. Aquest sistema de propulsió segueix el principi d’acció-reacció, l’aigua es expulsada cap enrere amb una força (acció) i el cefalòpode es impulsat cap endavant pel medi amb una força (reacció) igual a la que ha expulsat l’aigua però en sentit contrari.

19 de juny del 2010

SANT ADRIÀ, L'ANY CERDÀ I EL "NAVEGADOR"

Roger Hoyos
Director

El passat 28 de maig de 2010 s’ha produït a Sant Adrià un fet històric: per primer cop s’han utilitzat les instal·lacions de les tres xemeneies per a un acte cultural. El 4t seminari “Reciclatges” previ al Congrés Internacional “Cerdà Postmetròpolis” es va desenvolupar a l’interior de la gran sala de turbines de la central adrianenca.

El congrés “Cerdà Postmetròpolis” és un dels actes desenvolupats durant l’ “Any Cerdà” que commemora el 150 aniversari de l’aprovació del pla de transformació de l’enginyer Ildefons Cerdà que va fer possible l’eixample de Barcelona.

Paral·lelament a un munt d’actes diversos, s’ha posat en marxa el “Navegador”, una eina fantàstica per conèixer (i donar a conèixer) el territori. Sortosament, en aquest navegador surt Sant Adrià i l’alumnat del nostre institut està tenint un paper determinant a l’hora de donar a conèixer llocs emblemàtics de la nostra ciutat.

Accediu al “Navegador” de l’any Cerdà (triga una mica a carregar-se el mapa) i desplaceu-vos fins a Sant Adrià. No us perdeu tots els punts d’interès que ha “penjat” el nostre alumnat. No us perdeu tampoc l’itinerari de les indústries de Sant Adrià i la ubicació del nostre institut.

Bona navegació!

18 de juny del 2010

L’ENTERRAMENT DEL SENYOR CASES

Jonathan Saura
2n Batxillerat
            
Era una matinada grisa i humida, i els núvols omplien el cel de forma que no en quedava cap espai sense cobrir. No bufava gaire vent, i les fulles dels arbres es mantenien quietes i en silenci, testimonis del moment solemne que es vivia a aquell cementiri. Un grup de persones, totes vestides de dol, escoltaven el sacerdot que en aquells moments dedicava unes paraules al difunt, el senyor Julià Cases. El cos de l’home descansava dins d’un ample fèretre de brillant fusta de caoba, perfilat amb cordills d’or i elegantment embuatat amb pelfa carmesí. Dintre del taüt, un home d’uns quaranta-cinc anys de complexió ampla, amb un cabell canós fins les espatlles, celles perfilades i no massa gruixudes, afaitat, i amb una expressió que hauria de ser la d’un home seriós, però sense resultar antipàtic.

Entre les persones presents s’hi podia distingir la seva dona amb qui havia compartit els últims trenta anys de la seva vida, la Pilar Muntaner, una dona d’uns cinquanta anys, baixeta i no massa prima, plorant darrere unes grans ulleres de sol, mentre es mocava contínuament i mantenia el cap inclinat cap a l’escassa herba del terra, amb clapes de sorra fosca. A cada costat, amb el cap igualment inclinat, hi havia els seus dos fills, en Diego i en Lluís, dos nois de vint i dinou anys de qui tothom deia que semblaven bessons, amb els cabells negres i curts, molt prims i alts. El cap d’en Lluís era tendrament acariciat pel seu oncle, en Roberto Cases, un empresari deu anys més jove que el Julià, i que en aquells moments també plorava amb efusivitat la mort del seu germà gran, que sempre l’havia protegit i ajudat. Era una persona no gaire alta, i no gaire grassa. Duia els cabells també negres, recollits en una cua, i era amb diferència qui semblava més afectat per la mort del senyor Julià.

El discurs del sacerdot prosseguia, tot i que ningú no l’escoltava. Tothom pensava en la relació que compartia amb el difunt, en els moments que havien viscut al seu costat, bons i dolents, i en el tipus de persona que era, i els aproximadament trenta assistents es preguntaven com podia ser que una aturada cardíaca hagués acabat amb el seu portentós estat de salut. De sobte, els caps de tothom es van tombar cap a l’esquerra, on apareixia una figura desconeguda per a tots, cosa que va fer regnar el neguit i la curiositat entre els presents.

Era una noia. Una noia molt jove, devia tenir uns setze o disset anys. Sense mirar a ningú es va incorporar al grup, i va adoptar la mateixa posició que tothom, amb la mirada fixa al terra i les mans al davant entrelligades. Semblava trista, però ningú no sabia qui era ella ni què feia allà...Quina relació tindria amb el Julià? Va estar uns deu minuts allà, quieta, fermament dempeus i transmetent el seu dolor a l’home que tenia enfront, inert, i que semblava que havia estat, com per als altres, una persona molt important a la seva vida. Quan se’n va anar, no va dir res a ningú, va muntar en un cotxe i es va esfumar.

Aquella noia es deia Dèlia. Dèlia Cases. Va néixer feia setze anys i vivia amb la seva mare a un barri als afores de Barcelona, on el seu pare, el senyor Julià Cases, passava una pensió mensual a la seva mare, amb qui va tenir una relació extra matrimonial durant tres anys. El noble i bondadós senyor Cases...